48 amb gust de 52

Un calçat còmode i una motxileta amb ganyips i aigua ja serien suficients per començar. Això i una bona dosi de ganes i de moral. I és que la moral hi juga un paper molt important en gestes d’aquesta naturalesa. Potser millor que expliqui de que parlo. Hi ha qui ja ho sap i alhora hi pot haver-hi gent que no, però és que aquest cap de setmana he viscut una experiència nova, i molt contradictòria en ella mateixa: sortir caminant de Barcelona amb els ànims al màxim per arribar a Montserrat absolutament destrossat. Aquest era l’objectiu, o dit d’una manera el desenllaç de la sortida d’aquest cap de setmana. Tota l’aventura va començar el dissabte a la tarda. Eren quarts de vuit quan una colla de 37 persones sortíem de davant del número 3 del carrer Sant Joan de la Salle. L’ambient era d’allò més festiu i les rialles eren els protagonistes de l’inici de la caminada. La primera etapa va transcórrer amb total normalitat, i al arribar a Sant Cugat tot era bon humor. Allà ens hi esperava un entrepà de llom i un bon got de caldo que ens havien preparat el magnífic grup d’avituallament(als quals els envio un sentit agraiment). Eren ja les onze quan sortíem per fer la segona etapa. Va ser llavors que ens vam adonar que la lluna plena ens donaria la llum suficient per caminar sense haver de menester ni lots ni frontals. Els acudits seguien, i es pot dir que aquest tram va ser el que menys va costar a tot el grup. Però no tot podia ser tan senzill, i sortint del segon punt de trobada, a l’estació de Rubí-Les Fonts, vam començar a fer els 15 quilometres que ens deixarien clar que l’experiència no l’acabaríem sense haver de patir. Aquell tram va ser absolutament trencador i hi va haver molts factors que van influir en que la gran majoria acabes força derrotat un cop a Vacarisses. Per una banda portàvem ja una bona tirada, i es començava a notar que les cames i els peus havien caminat més del normal, i per l’altra el veure un cartell indicatiu cap a Terrassa, en el que deia que hi havia 8 km, quan per nosaltres havia estat una vida, i un trenca cames.
El fet és que vam començar el quart tram amb els ànims ratllant el terra, però ves per on que el fet de fer-se de dia al mateix temps que començàvem a veure la muntanya Montserrat molt a prop van afavorir que la moral es recuperés i que la gent arribés a Monistrol amb els ànims suficients per afrontar els últims 4 quilometres dels 52 totals. No tothom es va veure amb cor de fer aquest darrer esforç, entre els quals m’hi haig d’incloure. Un cert problema de fregaments traduïts en encetament van privar que acabés la gesta. Però francament estic molt i molt content. Però ja no només pel fet d’haver caminat 48 quilometres del tiron (cosa que no havia fet mai) sinó perque molts van aconseguir el que s’havien proposat als sortir de Barcelona, i sobretot perque cap de nosaltres va patir cap problema greu, a excepció de les llagues i el cansament!
I és que es tracta d’una cosa que no tornaré a fer mai més a la vida (si està a les meves mans triar, clar!) però que en canvi estic molt content d’haver-ho casi fet, i més encara d’haver-ne format part!!
Per mi els 48 km que vaig fer tenen tot el gust de 52 que van fer la majoria!!
Felicitem-nos doncs!!!