Lliures de somiar ser Lliures

Somiar és de les poques coses d’aquest mon que és totalment gratis. De fet suposo que és justament per això que m’agrada tant somiar. I quan somio amb temes de diners llavors ja no em para ningú. De fet m’he fet ric de mil maneres diferents, i cada una més fantàstica que l’anterior. M’ha tocat la loteria, m’he trobat maletes plenes de diners, he recollit bitllets que queien del cel, he tret diners d’un caixer, i aquest no ha parat de treure bitllets i bitllets... Vaja, mil maneres diferents de somiar que em faig ric. Però no és això el que realment m’encanta, sinó que el que realment em posa fora de mi és el planificar com gastar-los. Això si que em xifla! He comprat pisos als germans, cotxes, he donat diners als pares perque deixin de treballar i disfrutin de la vida com ells saben... De fet si ara em toquessin 1000 milions de peles a la loteria sabria perfectament com gastar-los, com invertir-los, com regalar-los... Ho he fet tantes i tantes vegades que no em vindria de nou. Però clar, no tot és tan fàcil com en els somnis, i els diners no venen a les teves mans perque sí. Tot i això hi ha vegades que s’ajunten una sèrie de circumstàncies, i talment com si es tractés d’un dels meus somnis, a algú li cauen diners a les mans de forma impensable, i sense dedicar-hi el més mínim esforç. I si no que els hi preguntin a uns xavals canadencs de 13 i 14 anys que han estat arrestats per atracar bancs. Suposo que llegint fins aquí us pensareu que m’he begut l’enteniment, i que atracar un banc no te res de fantàstic ni d’inesperat. Teniu raó, però la cosa guanya en qualitat quan resulta que t’assabentes que atracaven els bancs sense cap mena d’arma. Alguns pensareu que utilitzaven la típica tècnica de la ma a la butxaca simulant una pistola, però no, ni tan sols això! Resulta que aquests xavals arribaven al banc, i un cop davant de la finestreta feien lliscar un full de paper amb una nota en la que demanaven que els hi donessin els diners. Els treballadors dels bancs, seguint les ordres expresses dels directors de les entitats de donar els diners en cas de robatori, en veure la nota donaven els diners als nanos. I vinga, cap a casa que no ha estat res! I així set vegades en dos mesos! Son culpables?? Ostres, doncs jo tinc els meus dubtes, perque de fet és el paio de la finestreta que al veure una nota de l’estil “Dóna’ns els diners”, els hi ha donat la pasta. Sembla realment un somni, no?
Això si, en un dia com avui, no podien passar per alt els somnis d’un referent dels segle vint, per no dir de la historia de la humanitat. I és que avui fa 25 anys que es va morir en Bob Marley. Un Marley que va dedicar la vida als somnis, tan seus com dels demés, i que va fer de la música i la religió Rastafari principis de vida per molta gent. Un paio que només amb 36 anys de vida va aconseguir fer realitat molts dels seus somnis, cosa que la majoria de gent no aconsegueix en el doble d’anys. I perquè? Doncs perque creia en els seus somnis, i és per això que escrivia cançons i les cantava. Per tal de fer saber a la gent que calia estar preparats per que en algun moment tocaria alçar-se i lluitar per la llibertat, la llibertat de tots, la llibertat de fer realitat els nostres somnis. Perque si be els somnis son gratis, el més important de tot, és que són sinònim de llibertat.