Si la muntanya no va al piano...

Déu n’hi do quina setmana! Vist des de la distància sembla que hagi passat una eternitat, però de fet no ha estat més que una setmaneta. Això si, una setmana culminada amb una gran festa major (gran en tant que qualitat i no pas quantitat). El fet és que aquest cap de setmana han estat les festes del Passatge, i com ja era d’esperar han estat tot un festival. Començant el divendres a la nit, amb l’orquestreta de rigor i un disc-jockey força curiós, ja vam adonar-nos que aquelles festes prometien. Tant divendres com dissabte l’ambient que es va viure al carrer va ser genial, i es va acabar de arrodonir amb la paella popular del diumenge. Quatre bombones de butà, una pila de musclos, dues bosses senceres de cloïsses, molts escamarlans i 20 kg. d’arròs entre molts altres ingredients van ser necessaris per alimentar una bona colla de veïns afamats. I clar, durant l’estona de la preparació una cerveseta anava de conya per passar la set i la calor, i després també entrava finíssima per acompanyar l’arròs. És més, també va passar de conya durant la sobretaula, i perque no dir-ho, al vespre amb les havaneres. En resum que la cervesa va córrer a dojo, al igual que havia passat durant les nits del divendres i dissabte. Per sort, vam poder arribar a la festa amb un bon entrenament, ja que el dimecres la fèiem bona al celebrar la victòria del Barça en la lliga de xampinyons fins a altes hores, i amb forces copes a sobre. Però realment la setmana va començar amb la caminada a Montserrat. La tarda del dissabte sortíem de la plaça Bonanova caminant cap a Montserrat. Per davant teníem els 52 km. i moltes hores de caminar. Sabíem que caminats tots aquests quilometres arribaríem al formiguer de turistes i creients en que s’ha convertit la muntanya de Montserrat. I es que sovint es molt bo saber que és el que et trobaràs, perque d’aquesta manera un es pot anar preparant. I si no que els hi preguntin a uns voluntaris anglesos, que fent una feina de neteja de deixalles del pic més alt de les Illes Britàniques (de 1.346m) van trobar-se a dalt de tot un piano. La sopresa va ser evident, i un altre grup de voluntaris, especialistes en la restauració d’obres d’art van pujar per a preparar el trasllat de l’instrument per tal de poder esbrinar des de quan està el piano allà dalt. El que serà més difícil és determinar el perque i el com aquell piano vertical, havia anat a parar allà. El que tinc clar és que si hi va haver algú que el va pujar fins dalt, aquest és un autèntic campió, i ni la caminada a Montserrat, ni la celebració del dimecres, ni totes les festes del passatge superen el desgast que havia de suposar pujar un piano dalt de tot d’una muntanya. Lo màxim similar que jo he pogut fer aquests dies es agafar unes turques com un piano, però clar...son dues coses diferents.