I ara què?

Alguns ja m’ho han sentit a dir alguna vegada. Fins i tot amb algú hem fet projectes per convertir aquesta frase en un eslògan. I és que francament no n’hi ha per menys.
Què hem de fer? Com ens en sortim?? què ens passarà? Com acabarà? Com ho arreglem? Quin camí hem d’agafar??... vaja.... en definitiva: I ara què?
Des de fa una bona temporada em trobo que en la majoria d’àmbits que m’envolten la qüestió hi va com anell al dit, i de fet no deixa de preocupar-me, ja no pel fet de tenir preguntes (la curiositat és la base del coneixement) sinó pel fet de no obtenir respostes. Hi ha qui discutiria la manca de respostes, però des del meu modest punt de vista, crec que és vital que diferenciem el que són les respostes del que suposa rebre informació. Amb això vull dir que si jo li preguntés a algú quina edat te, ell em podria donar molta informació com ara “vaig néixer a tal lloc, de petit era molt grassonet, tinc dos germans petits, vaig anar a l’escola del carrer.....”, però res del que m’hauria explicat em respondria la pregunta. Doncs la mateixa sensació tinc dia rera dia quan llegeixo un titular al diari, o quan miro les noticies de la televisió, o quan escolto els programes de debat polític, o quan... I perquè? Doncs per la pedreta que portem a les sabates des de fa gairebé un any: l’Estatut. Es trist que defineixi un text que ha de procurar el benefici del meu país com una pedreta a les sabates, però tal com s’ha portat tot plegat entenc que la comparació és bona. I el pitjor de tot és que cada vegada la pedreta molesta més, i tot per culpa d’aquestes persones que creuen que tenir poder de representació significa que el que volen ells és per nassos el que vol la gent. Anem a pams, senyors meus! No podem confondre representació democràtica amb democràcia autoritària.
Resulta que el divuit de juny els catalans ens trobarem davant d’una taula amb sobrets i dos classes de papers, i jo, si més no amb el que se ara, no podré evitar que se’m repeteixi una vegada rera l’altra “I ara què?”. Perque sincerament no se que haig de fer, i com jo suposo que bona part dels catalans. La situació és digne de les millors comèdies d’embolics, perque veure que el partit més catalanista amb representació al govern (ERC) tingui la mateixa opinió que el partit popular amb un tema com l’estatut trenca tots els esquemes. Sentir sentències lapidàries d’uns, per després veure com els mateixos les contradiuen no ajuda massa a tenir les coses clares. I mentre tant ningú explica als catalans en quina situació estem i que suposa a curt, mig i llarg termini el vot a favor del “si”, i tres quarts del mateix amb el vot a favor del “no”. Però suposo que això no deu ser rellevant. El més important és que els que diuen que ens representen facin el màxim d’escàndol i espectacle per tal d’obtenir la màxima quota de pantalla. Això és la única cosa que sembla que els interessi.
Això és el que volem? Jo no!! Així doncs companys: I ara què?