Far-Sants!!

No és la primera vegada, sinó tot el contrari. En vistes de les vegades que això es repeteix, qualsevol diria que vivim en un mon irreal, amb grans dosis de ficció, i amb la impossibilitat d’explicar empíricament les coses. Sincerament no crec que la realitat que vivim sigui tan volàtil i desconeguda. Però ells segueixen insistint en la força dels actes sobrenaturals, o altrament dit miracles. Ara resulta que a Karol Wojtyla volen beatificar-lo (una gran moda últimament). Segons el seu postulador i màxim defensor d’aquesta causa, l’ex pontífex va sanar, en terres franceses, a una monja que patia Parkinson. Justament una monja...vaja. I és que si tenim en compte que des de fa un fart d’anys corre una expressió popular que diu que la fe mou muntanyes, seria possible que una persona creient i practicant, amb una dolença com la del parkinson, pugui arribar a ignorar els símptomes de la malaltia, i mostrar un estat de salut aparentment normal?? Francament quan parlem de religions les coses fugen de la normalitat podent esperar qualsevol desenllaç. Ara, i permeteu-me que sigui escèptic en tot això, tot això dels miracles, i de persones santes... no se jo com agafar-m’ho. El que sempre he trobat curiós, si no graciós, és el fet que ningú es planteja beatificar-me a mi, un matat de turno... Potser el meu cas és una mica extrem, però per exemple perquè ningú proposa la beatificació de la meva mare?? Sempre he dit que és una santa (com totes les mares vaja), i a més a més no paren de fer miracles, dia si dia també. S’ha de tenir algun do, o ser especial per a poder pujar tres criatures, tenir la casa com una patena, la nevera plena, un plat calent sempre a taula, roba neta i planxada a l’armari i a sobre portant un sou a casa. No creieu que això son motius reals per declarar santa a una persona?? Que va fer el nostre amic Wojtyla, a part de pronunciar sons totalment incomprensibles, suportar el parkinson com va poder, i fer el titella durant els últims anys? I l’amic( o no!) Escribà de Balaguer? Que coi va fer a part de crear un moviment que el podríem definir de “sectari”? Perquè carai necessitem més sants morts?? Perquè no ens dediquem a valorar les actuacions d’aquelles persones de carn i ossos que es passen els dies treballant, i que fan mèrits de sobres per guanyar-se aquest cel que tant anuncien. Però no, les coses no funcionen així. Per l’església seguim naixent per patir per tal d’aconseguir la pau eterna quan ens morim. Doncs sincerament, jo penso viure la vida intensament i en pau, i quan em mori (sense patir espero) ...doncs....deixaré de fer-ho, i llestos!