Àguiles dels collons

Que venen, que venen! Sembla ser que ben aviat seran aquí, però pel que es veu no hem de patir de moment. Vaja, això és un dir, perque amb totes les compareixences que s’estan fent al respecte no crec que hi hagi algú que en tregui l’aigua clara. Diguem que les contradiccions són constants, i clar, gens aclaridores. Per una banda, lògicament, intenten asserenar els ànims dient que no es tracta d’un virus que pugui afectar a les persones. Fins aquí tot correcte si no fos que, degut a algun que altre problema de memòria, al cap d’una estona compareix el secretari de Salut Pública, el senyor Manuel Oñorbe i afirma sense cap mena de problemes que les persones afectades pel virus de la grip aviar ja sumen 165. Culleres!! Doncs per ser que no afectava a les persones...déu n’hi do.
No és que m’hagi agafat pànic ni res per l’estil, però sempre tenim por a allò que desconeixem, i de moment tot el que fa referència als constipats de les gallines és tot un misteri. Per no alarmar a la població miren de parlar amb paraules neutres, que no puguin comportar reaccions precipitades de la gent, i això acaba traduint-se en desinformació general. Algú te idea de quins son els símptomes d’aquesta malaltia? A les persones quan tenim grip se’ns posa el nas irritat i vermell de tant mocar-nos, fem veu nassal, i tenim els ulls vidriosos, però amb els ocells això com es veu? Si tenen el bec vermell xungo? Un ànec pel sol fet d’emetre un so nassal, ja se l’ha de tractar com un contagiat? I amb els coloms? Perque si igualment s’han de morir, no podem guanyar temps i començar ja? Es que son la pesta amb potes i ales!!
El que em te més preocupat son uns pajarracos que vaig veure ahir per Barcelona, més concretament pel barri. Francament tenien una pinta molt xunga, se’ls veia malament i en gran mesura, perillosos. Els mitjans d’informació se’n van fer ressò, però ningú va dir què s’havia de fer si ens trobàvem de cara amb aquest bitxos. Segons sembla son migratoris, perque d’aquí no són, i un cop vistos sincerament acabes sent de l’opinió de que no vols que es quedin tampoc. El fet és que de bones a primeres estàs temptat d’escopir-los, però no crec que a un pajarraco així li faci res. De fet vaig pensar les mil maneres per acabar amb l’espècie – gairebé totes prenien un caire violent considerable – i al final he arribat a la conclusió que el millor que es pot fer es oblidar-los, ignorar-los, prescindir-ne...el que sigui perque no t’amarguin la vida, ja que desgraciadament fa temps que, com si d'aguiles es tractés, pretenen ocupar un lloc que va deixar lliure un ocellot repugnant un 20 de novembre del 1975, i encara que sembli impossible hi ha gent d’arreu – Catalunya inclosa – que els segueix, i el que es pitjor de tot, se’ls creu.