Paper de merda.... o merda de paper!

Sempre he cregut que cal posar-se a la pell dels demés per tal de mirar d’entendre el perquè de les coses, els motius, les inquietuds... Qualsevol situació seria resolta de maneres diferents segons l’entorn, els involucrats, el temps... Vaja, en definitiva, que no podem pretendre que a simple cop d’ull el nostre judici sigui adequat i coherent amb les circumstàncies. És per això que he cregut que el millor que podíem fer era proposar un exercici per tal d’adonar-nos fins quin punt es complicat entendre les coses, sense un coneixement extens del tema en qüestió.
Imagineu, per exemple, que esteu treballant en un petit poblet amb el vostre company de feina. Fa un dia preciós, els ocells ens regalen mil melodies, i la feina així, dona gust de fer-la. Fins aquí suposo que no hi ha hagut problemes per posar-se en situació. Perfecte. Imagineu doncs que treballant, treballant comencem a notar que potser havíem d’haver passat pel Roca a fer “una, Grande i libre” abans de sortir de casa. La primera impressió és que s’està posant tot a lloc, i que serà una falsa alarma. Però resulta que no és així, sinó que el que eren petites sensacions es converteixen amb grans urgències. Estic segur que tots ens hem trobat en una situació similar. M’equivoco? Segur que no. Be, doncs continuo. En vistes de que la cosa va en serio, ens disposem a anar al lavabo de la feina, malgrat tinguem com a principis inviolables de comportament el fet d’evitar determinades tasses de wàter (i això també se que la majoria ho defensa!). Dit i fet, posem la directa cap als excusats, entrem amb presses tot assegurant-nos de que ningú ens ha vist entrar, girem el baldó, i amb grans escarafalls iniciem l’operació de recolzar les natges a la grimosa tassa. Per sort, la sensació final supera amb escreix totes les angúnies passades per arribar a la consecució de l’objectiu. Per sort aquella pressió insostenible ha desaparegut. Ara la única cosa que ens queda per fer, es dedicar-nos a la neteja de rigor, i vinga....sant tornem-hi cap a al feina, que no ha estat res! Però – i ara és quan realment heu de fer l’exercici de posar-vos en situació – resulta que ens trobem amb una sorpresa que ens fa canviar la cara al mateix temps que desapareix aquella sensació de benestar que teníem uns segons abans. No hi ha paper!!!!!!!!!! A quin desaprensiu se li pot acudir acabar-se el paper de wàter i no posar un rotlle nou?? Mentre aquesta pregunta es repeteix sense parar dintre el nostre cap se’ns encén la llumeta. Serà cabron!!! Ha estat ell!! Resulta que ens recordem que el nostre company de feina una estona abans ens havia comentat que anava al lavabo, i s’hi havia estat una bona estona... serà.... Total que, com podem, practiquem una neteja de lo més bàsica, i ens dirigim cap al nostre company a cantar-n’hi quatre de fresques. I que fem llavors??? Aquí la pregunta del segle!! Les persones normals li diríem de cabron cap amunt, li demanariem que no tornés a passar, i al cap d’una estona s’hauria acabat el problema. Llavors el problema on està?? Doncs simplement que la situació aquesta es doni a EEUU, i que per tant – tal com fan amb totes les coses – treguin les coses de mare. Quina va ser l’opció triada pel protagonista de l’impactant article?? Doncs agafar els dos martells que utilitzava per la feina, i matxucar-li el cap al company fins a matar-lo!! Perque us en feu una idea, la manca de paper de wàter al lavabo de la feina va suposar que la identificació del cadàver s’hagués de fer amb les empremtes dactilars.
I ara la reflexió: Oi que havent fet l’exercici de posar-nos a la pell de l’altre, entenem i compartim la reacció de l’amic... oi? No?? Ara no ho entenc... segur que no?